Tancant els 2000s pirinencs

A les 8 haviem quedat amb els berguedans a l’estació de tren de Puigcerdà. Un cop ens saludem i montem les bicis, enfilem cap a la carretera, direcció Saillagouse, sempre intentant evitar les carreteres principals. Un cop hi arribem, comencem el primer port, la pujada a Eyne 2600

Fins a dalt hi ha uns 10 kms, aixi que anem fent amb calma i gaudint de la pujada. Bona carretera, tranquilitat i no molt exigent. Perfecte per anar fent

Superem Llo i encarem els metres finals del Port de Llo, tenint sempre unes vistes de tota la zona i les muntanyes nevades, espectacular!

Coronem el primer port del dia. Tot i no ser molt dur, no hem anat pas poc a poc. Aquests berguedans no perdonen!

Un cop a dalt, afrontem una sèrie de repetxons abans de baixar cap a Eyne. Tot i que bufava una mica de vent, el dia estava sent esplèndid

Baixem fins a Eyne, i enfilem cap a l’estació. Només girar a la dreta, sorpresa! Una forta rampa ens dóna la benvinguda per afrontar els 2.5 kms finals

Amb força esforç, aconsegueixo aguantar la roda del Toni, el Jordi i l’Aitor. Faltava poc per coronar, però la pendent no baixava

I coronem! Déu ni do amb aquests kms finals. Tenia la referència de Cyclingcols i allí els posaven al 6-6.5%. En realitat estan al voltant del 8%…

Esperem al Trins, i baixem una mica per fer la foto. Però abans, ens hem de «desfer» de l’Usain Bolt dels gossos. Estavem baixant, i com que el gos no marxava, em vaig quedar una mica enrrere, i quan vam accelerar, va sortir disparat com una bala a perseguir-nos! Quina pesadilla aquests animals!

Fem la foto, i enfilem cap al Col de la Perche i Mont-Louis, on comença una llarga baixada fins a Olette, que tot i el tràfic, mereix molt la pena. El paisatge és espectacular. No descarto fer-la pujant algun dia.

Arribem a Olette, ens treiem els xubasqueros i cap dalt. Tocava el coco del dia, el Col de la Llose. Més de 24 kms de pujada i qüasi 1300 m de desnivell acumulat! Un dels grans desconeguts del Pirineu, sense cap dubte!

Al poc d’arrancar, els companys van parar a agafar aigua, i jo, com que sabia que tard o d’hora m’agafarien, vaig seguir pujant, intentant agafar un ritme constant per anar acostumant a les cames a ports llargs

El primer tram fins al descans, va borejant tota l’estona la muntanya. La pendent no és molt important, al voltant del 6%, però la rugositat de la carretera, típic dels veïns del nord, va desgastant les cames

M’havia proposat arribar al final del primer tram dur com a cap de cursa, i ho vaig aconseguir. Però aviat és va acabar la broma, i el grup perseguidor em va agafar sense gaire problemes

Fem el descans, amb una baixada inclosa, i afrontem els últims 13.5 kms, ja més durs. En un obrir i tancar d’ulls, em quedo endarrere. Bé, tampoc tenia en ment seguir el seu ritme, ja que la idea era posar el meu i anar fent, però el que al tram inicial havia fet fàcil, ara em costava. El descans m’havia tallat el ritme, i no havia manera de tornar-lo a agafar. Tocava patir

Almenys les vistes ajudaven a que el patiment no fos tant gran

Arribo a Ayguatébia i veig que havien parat a agafar aigua, mentre parlaven amb un altre ciclista d’Estavar, que ens acompanyaria fins al Calvaire. Jo, a la meva, vaig seguir cap dalt. No van tardar gaire en agafar-me i deixar-me «tirat»

Bona part del tram final el vaig fer amb el Trins, fins que entre l’al·lergia i que no havia pogut fer molts kilometres aquest any, li van passar factura, i vaig anar fent sol, enmig d’un ambient molt xulo. Realment la part final, per mi, la més bonica de tota la pujada

Tot i seguir patint, per fi vaig coronar! Buf, el port s’havia fet llarg. A més, tot i haver-lo gaudit, no vaig acabar content. Tocarà seguir treballant per afrontar amb més garanties un port llarg, el meu punt més feble

Al poc de coronar, arriba el Trins i fem la foto de rigor, abans de iniciar la baixada cap a La Llagonne, on s’iniciava el Col du Calvaire. Segurament vam fer el port per la pitjor vessant. Carretera ampla, pendent suau, etc. Però era el que havia més a mà

A la rotonda ens despedim del company d’Estavar i enfilem cap al Plateau de la Calme

I al cap d’uns 4 kms, ja hi erem! Per fi! El repte d’assolir tots els 2000s asfaltats del Pirineu ja estava acabat. Estava molt feliç!

No ens entretenim molt, i baixem una mica per afrontar l’altre sector de Font-Romeu, el Coll de Pam, que és poca cosa

A dalt, no perdem el temps. Foto ràpida i cap a Puigcerdà, no sense abans maleïr la carretera que pujada d’Estavar a Font-Romeu i l’apretada reglamentaria del Toni, més conegut com el Cancellara del Berguedà