A la conquesta del rei dels Pirineus

Minuts abans de les 8 arriben a Arreau, pelats de fred, el Toni i l’Adrià. Un cop preparats, encarem ja l’Aspin. Els primers kilometres són bastant suaus i serveixen per entrar en calor, ja que arribem al tercer kilometre, i la cosa ja és comença a posar seriosa

Després d’un inici entre arbres, la pujada s’obre i ens permet gaudir d’unes vistes impressionants de la vall d’Arreau

Anem pujant i anem gaudint. Sincerament, després de dos setmanes seguides fent-lo, l’Aspin em resulta una pujada molt bonica

Cada cop falta menys per arribar a la part dura i ep, estem portant un ritme força elevat!!! Ja portem qüasi mitja pujada i ni ens ne m’adonat. Quin ritme porten aquests del Berguedà!!!

Ja hi sóm!! El cartell d’un kilometre al 9,5% ens posa en alerta. Tocarà patir una mica. Bé, no podia ser de cap altra forma, per alguna cosa és un dels ports mitics del Pirineu

El final cada cop és més aprop, però encara falta

L’Adrià gaudint de les magnifiques vistes que ofereix el Aspin

Ja estem dins del kilometre final. Al final, els companys de ruta, entre fer fotos i d’altres, van accelerant el ritme i em comencen a fer patir una mica. S’haurà de fer l’últim esforç per coronar amb ells

Per fi hem arribat. Després de algo més de 12 km, coronem l’Aspin. A dalt, gaudim de les vistes del Pic du Midi i patim una mica amb les vaques, que incordien fer una foto al cartell amb tranquil·litat

Un cop aconseguim fer la foto, baixada ràpida cap a St-Marie-de-Campan. S’atansa el moment de desafiar el Tourmalet, però no sense abans parar a la famosa font, jejeje. Després de fer la corresponent foto, posem-nos en marxa. Preparats, llestos, endavant!!!!

El primer tram de la pujada és el més pesat, sobretot els cotxes, però anem fent, gaudint sobretot…

…ja que al arribar a Gripp, la carretera ja és posa seria

Primeres galeries. Molt típic del Tourmalet

Hem fet els primers 7 kms volant i ens plantem a 10 kms per coronar. A partir d’aqui, el Toni i l’Adrià tiren cap amunt i jo em vaig quedant. Això és molt llarg i els del Berguedà van un punt per sobre del meu ritme

La carretera no dóna cap descans. La pendent sempre constant entre el 7.5-9.5% durant tota la pujada

Quan la pujada s’obre, ens ofereix unes vistes realment brutals

Cada cop va faltant menys!!! Un cop sol, la clau era pillar un bon ritme que em permetes tirar cap amunt còmodament, i tot i que no era el meu millor dia, ho estava aconseguint. Ja entro a la última zona de galeries, que dura un bon tram…

…sempre presidit pel Pic du Midi

Cinc kilometres al cim!!! La Mongie està a tocar…

…i tant a tocar que en un no res em trobo un rampot davant meu. És el tram més dur de la pujada, però vaig envalentonat i ja res em farà girar cua

Magnific dia el que vam tindre dissabte, cosa que va afavorir molt que la pujada estigués plena a reventar de ciclistes. És espectacular

La carretera, pasada la Mongie s’estreny i ja ens deixa davant nostre el cim, un cim que el Toni i l’Adrià ja estan apunt de coronar

Aquest últim tram és magnific, la part més bonica de la pujada, sempre veient el que vas deixant enrere

Últim kilometre!!! Ja qüasi hi sóc!!!

A la penúltima paella em trobo a les xicotes berguedanes amb un gran desplegament fotogràfic. Magnífic!!! Em preparo per quedar bé a la foto, esprinto una mica i paella superada. Ara a gaudir de les vistes que ofereix el tram final

I per fi!!!! Per fi corono el Tourmalet!!! Quina sensació d’alegria més gran. He de parar un moment per creure’m que ja sóc dalt. He fet molts ports aquest any i l’any passat, però en cap he sentit el que he sentit als 2115 metres d’altura del Tourmalet, indescriptible

Un cop feta la foto amb el cartell, que ja va costar, i la corresponent Coca-Cola al bar, toca gaudir de la part final de la vessant de Luz, per a mi, més espectacular que la de St-Marie-de-Campan

Després dels grans moments viscuts a dalt del Tourmalet, toca baixar. En un no res ens plantem un altre cop a la font, on ara si agafem aigua i parlem amb un noi de Donosti, previament impressionats per la seva bici, xula xula

Ara toca remontar fins a Payolle. Quin tram més pesat. És fa dur, per la calor i per la pallisa que portavem, però bé, arribem sencers i ara toca despedir-me del Toni, l’Adrià i les noies després d’haver gaudit de la seva excel·lent companyia durant tota la jornada, que se’n van a gaudir de la grandesa de l’Hourquette d’Ancizan, mentre que jo me’n vaig a patir de la duresa del Beyrède

Feta la despedida, continuo cap amunt fins trobar el trencall cap a Beyrède. L’inici de la pujada és el més suau i sempre enmig del bosc

Un cop deixo enrrere el primer tram dur, la pujada dóna un petit descans, on s’ha de recuperar el màxim de forces, ja que a partir d’ara, toca afrontar els famosos 750 metres al 13,8%!!! Una autèntica paret

El tram se m’estava fent llarg i cada cop anava contant els metres que em quedaven per arribar al tram final, on la pendent afluixa. Per fi arribo a la curva a esquerra on ja s’acaba el tram dur. Última rampa i això ja és al sac!!!

La part final, afluixa bastant i s’obre oferint aquells finals tant típics del Pirineu, amb tots els prats verds. Magnífic!!!

Ara ja veiem el cim (ve, no molt, ja que les vaques el tapen per complert, jejeje). Les amigues, les vaques, ens esperen

Un cop dalt, toca guardar els trastes i cap avall, gaudint sempre d’aquesta magnifica vessant. Em va resultar espectacular