St.Lary-Soulan, el parc dels Pirineus

Després d’una llarga baixada fins a Arreau, em dirigeixo al primer gran port del dia, el Aspin. És nota molt que hi ha tradició ciclista a la zona, ja que de bon matí, ja és veuen ciclistes per a tots els llocs

El seu inici, bastant suau, va sempre entre els arbres, encara que poc a poc, la pujada és va obrint i ja comença a donar els primers rajos del sol

Motivat per la història ciclista que estava trepitjant, anava tirant cap amunt amb un ritme força bo. A mitja pujada ja tenia davant meu el cim del port…

…però encara faltava patir una mica, ja que encara faltava fer la part dura, que agafava de valent

Molt xules les vistes que ofereix el Aspin

Últims metres per coronar. Les vaques de bon matí que ja pasturaven i és feien ames i senyores de la carretera, jejeje

Un cop dalt, al fons és veia el Pic du Midi (Ai que el Tourmalet ja començava a tentar…)

Ara tocava una baixada ràpida i freda cap a Payolle. Després d’equivocar-me en l’inici de l’Hourquette d’Ancizan, per fi dono amb la pujada. La pujada està dividida en 4 trams: Inici suau-tram central duret-baixada-pujada final. En si, la pujada és irregular, ja que tant et trobes rampes dures, com algun descans. Això si, qüasi sempre entre arbres, cosa que s’agraeix, ja que el sol ja pica

Sense cap mena de dubte, la pujada més espectacular del dia. No és la més coneguda de la zona, però val la pena desviar-se per fer-la. L’entorn és magnific

Poc a poc anava tirant cap dalt. El sol començava cada cop més a apretar i estava fent bastant exigent la pujada, sort que faltava poc pel descans

Baixada ràpida per encarar el tram final. A mi, és la part que més m’ha agradat

Un cop dalt, a gaudir de les vistes, foto amb el que queda del cartell i cap avall. M’ha sorprès molt la baixada. A simple vista, la pujada feia l’impressió de ser molt dura i amb un asfalt d’aquell que agafa laroda. S’hi haurà de tornar.

Fets els dos primers ports del dia,tocava parar a una gasolinera a comprar una Coca-Cola per afrontar la pujada del dia, el Pla d’Adet. Havia sentit moltes coses d’aquesta ascensió, sobretot dels primers kilometres, molt durs i amb una recta. Des de fora la cosa feia bastant impressió…

Arribat a Vignec, giro cap a l’esquerra i primeres rampes de la pujada. A partir d’ara i fins al descans, pocs cops la pendent baixa del 9-10%

Superada la primera paella del port, s’afronta una llarga “recta” sempre amb dos digits al inclinòmetre i amb l’estació d’esqui sempre present davant. Aquest tram és molt dur, sobretot si pilles un dia de calor, com avui, ja que no hi ha ni una sombra

Aqui és pot veure que el perfil no deia cap mentida

Per fi arribo al punt d’inflexió de la part dura, la segona paella del port. A partir d’aqui, la pendent continua elevada, però de tant en quan dóna algun descans, que s’agraeix i molt

Vista del Col d’Azet des de Soulan

Passat Soulan, la pujada és torna a posar seriosa i les cames comencen a fer mal de veritat

Després de molta estona esperant-ho, per fi arriba el merescut descans. Una lleugera baixada que ens conduirà a la part final de l’estació, o si algú s’atreveix, al durissim tram final del Col de Portet (al fons de l’imatge)

Cada cop falta menys. El kilometre final és integrament dins l’estació d’esqui, i encara que suavitza, em trobo alguna rampa dura

I per fi corono!!!! Molt dura la pujada, ufff!!! De les fortes de la zona. Curta però intensa. Un cop dalt, val la pena buscar petits miradors per gaudir de les vistes

Superada la meitat de la ruta, tocava afrontar la quarta pujada del dia, el Cold’Azet. L’hi tenia moltes ganes a aquesta pujada. Havia vist imatges molt xules d’ella i sincerament, no m’ha defraudat gens, ja que apart de guapa és dura. Des de bon començament, carretera estreta i rugosa (typical gabaxo, jajaja)

El primer tram de pujada és el més assequible de la mateixa, però aviat s’enfila la pendent i toca patir, encara que podem gaudir de vistes com aquesta

Dins d’Azet, ens trobem rampes exigents…

…i sortint també, jejeje

Tres kilometres per coronar. Aqui hi ha l’últim descans de la pujada. Passat Azet, la pujada s’obre i ens permet gaudir d’un entorn magnífic i tot verd

Brutal la panoràmica d’Azet

Al fons ja podem veure el final del port

Ja falta poc!!! Última apretada de dents per coronar aquest bonic port

Brutals les vistes des de dalt de tot

Ara tocava baixar fins a Génos, passant per Val Louron on Indurain va començar a construir la seva llegenda, i buscar el poble d’Estarville, sempre rodejant el llac de Génos-Loudenvielle, una fantàstica zona per relaxar-se i gaudir d’un dia en familia. L’última pujada no mereix comentaris, ja que la tortura que em va suposar fer el Peyresourde al final, va ser molt gran, jejeje