Somni d’una nit d’estiu

Després de trobar-nos a l’estació de RENFE de Puigcerdà, agafem un camí forestal que ens portarà a Latour-de-Carol, sense passar per la Nacional

El primer port del dia, Puymorens, poca cosa. El primer tram bastant lleig, amb trànsit i amb un insoportable vent que feia molt incòmode avançar. Sort que teniem al Cancellara…

Però la cosa canvia quan deixem enrrere el túnel i arribem a Porté-Puymorens

A partir d’allí, la pujada és transforma radicalment i ja si comencem a gaudir d’aquest port. A la sortida del poble, ens trobem un tram molt semblant a la Bonaigua passat Baqueira

Uff!!! Al fons ja és veuen les cases del cim. Estavem pujant el port a tope i encara que la pendent no era elevada, les cames començaven a fer una mica de mal

En aquest punt, el quartet és trenca i ja cadascú al seu ritme fins dalt, gaudint, això si, de les guapes vistes que ens ofereix el tram final del Puymorens

Amb el vent molestant durant tota l’estona, encarem la última paella, la que estavem veient des de feia una bona estona i ja qüasi hi sóm. Aqui pillo al Raül que havia parat a fer fotos i faig l’últim sprint per emportar-me el premi de la muntanya

Un cop sóc dalt, toca abrigar-se bé mentre espero que coroni la resta del grup. Fa un vent molt fred. Aveure com és presenta la baixada

Amb tot el grup al cim, toca fer una foto ràpida per deixar constància de que hem coronat i baixada rapidissima cap a Ax-les-Thermes, per encarar el coco de la jornada, el Col de Pailhères. Els seus 19 km al 6,6% imposaven respecte

L’inici del port no és molt exigent i deixa fer sempre gaudint d’un entorn espectacular en aquesta època de l’any

Poc a poc anem guanyant altura i ens elevem per damunt Ax-les-Thermes

Un servidor i en Raül, anem avaçant metres a bon ritme, però sempre guardant un punt, ja que la part final aixi ho requerirà

I després de 6 km pujant, arribem al Llac de Goulours, un dels trams, per a mi, més bonics de tota la pujada a Pailhères

Cada cop falta menys per arribar al tram dur i després d’un merescut descans, arribem a la cruïlla del Col de Pradel, on posa que està tancat. Ai que mentiders són aquests gabaxos

Arribem ja al primer tram dur del port. Són 3 kms a qüasi el 8% que ja comencen a fer mal a les cames

Aqui ja mes impossible seguir al Raül, que en pic la carretera s’eleva als dos digits, el tio marxa cap amunt amb una facilitat pasmosa. Va com una moto!!!

Un cop superats els 3 primers kilometres durs, la pujada ens torna a donar una treva, abans d’afrontar el durissim tram final de la pujada (6 km al 9%)

El comencem i ara ja si és un “salvase quien pueda”. Cadascú posa el seu ritme i cap amunt

Un seguit de paelles ens fan guanyar altura ràpidament

De tant en quant vaig pillant al Raül que s’anava parant a fer fotos. A la llunyania ja podiem veure la caseta del cim del port, però encara faltava un últim kilometre realment dur…

…com és pot veure a la foto

Ja falta poc!!! Últims metres per coronar un dels grans ports pirinencs. Cada cop és més aprop la caseta i s’ha d’acabar d’apretar les dents per coronar

Un cop a dalt, foto de rigor amb el cartell, menjar una mica i a passar un fred de por mentre esperem que arribin el Pere i el Miwi, que no tardarien gaire més a coronar.

Després de parar a agafar aigua a Mijanès, superem un seguit de repetxons i ens plantem a Le Pla, on s’inicia la pujada al Col des Hares. L’inici és bastant suau…

…però la situació no s’allarga durant molta estona, ja que al arribar a Querigut, alerta roja!!!! Ja a les afores del poble veiem que la carretera s’enfila de mala manera. És el tram més dur de la pujada, amb rampes de fins al 12%

Superat el poble, la pendent “afluixa” una mica i s’endintra per dins el bosc, guanyant altura a través d’unes paelles. Realment bonic aquest tram

Sense cap referència al cim, anem avançant metres gaudint d’aquesta carretera, d’aquelles que tant ens agraden: tranquil·la, preciosa i pujant cap dalt

I al fons ja tenim el final de la pujada, al final de la recta que està apunt de acabar el Raül.

Un cop coronat, tocava tornar cap a Puigcerdà, no sense abans pujar el repetxó del Col de la Creu, on em despedia dels companys, que anaven a allargar una mica més la ruta, i el continu puja-baixa que hi ha abans d’arribar a la capital de la Cerdanya